Tot ziens!

Crec que és la primera vegada des de que estic a Holanda que miro el cel i no hi ha absolutament res més que el blau . Ni rastre de cap núvol. Nos se pas a que em recorda...

Aquestes últimes 3 setmanes han sigut d'incertesa absoluta. A part de l'estiu més fred i plujós dels últims 30 anys segons els Holandesos ( es queixen per tot, però crec que aquest cop tenien raó ) i deixant de banda que no sabia que seria de mi i que el Jasmin va marxar 2 setmanes a Eslovènia i vaig estar sol com un mussol barallant-me moltíssim amb unes proves que havia de fer als meus compostos i la cosa no acabava de rutllar...Ha sigut dur.

Ara, ja està. Ni un núvol. Com avui. Durant les 2 últimes setmanes s'han resolt tots els dubtes.

Aquí van.

Fa 3 mesos vaig decidir-me a cursar el Màster aquí així que vaig fer totes les gestions pertinents, omplir tota la documentació i entregar-la. Això va ser la primera setmana de Juny. Havia d'esperar entre 6 i 8 setmanes a saber si seria admès o no.

Apart d'això havia de buscar-me allotjament i entre les varies opcions que em vaig plantejar la que vaig creure que seria millor en aquest moment va ser intentar quedar-me l'habitació on estic ara durant un any més.

M'ha costat Déu i ajuda. He fet viatges a tot arreu. He parlat amb tothom de totes les oficines possibles. He molestat a un munt de gent que deu pensar que soc un pesat...Finalment aquesta setmana ha sortit el resultat de tot.

He estat admès per cursar el Màster en Química Orgànica durant 2 anys i també he allargat el contracte de la meva estimada habitació per un any més!

Ja ho tinc!

Miro enrere i veig la pujada que he fet en aquests 6 mesos i miro on soc ara i, somric!

Científicament Parlant,

Un 9.9. Brutal. Genial. Ni en els meus millors somnis. No m'ho esperava pas. He gaudit com mai. En només 6 mesos les he tastat de tots colors.

He passat per setmanes on tot sortia a la perfecció i tot era felicitat i bon rotllo. He passat per setmanes en que semblava que caminés pel desert. No sortia res. No veia la llum. No sabia per on tirar. Que perdia la confiança. Que el que feia no serviria per a res.

I m'agradaria sobretot ressaltar això. Quan les coses no surten, quan proves i proves i no surt. T'entra com una espècie de mandra que potser et fa fins i tot fer les coses amb desgana i penses que tampoc funcionarà.

Per mi la clau ha estat seguir i seguir i seguir intentant coses diferents fins que surti. Perquè al final sortirà. No perdre mai l'esperança i pensar que la pròxima cosa que facis funcionarà. I buscar aquell detall, aquell matís que potser fa canviar-ho. I el dia que menys t'ho esperes, tot torna a rutllar.

Perquè 9.9 i no un 10? Dons perquè si recordes amb una de les primeres entrades vaig escriure que el Jasmin volia publicar articles amb la meva feina. Bé, la meva feina encara no ha acabat. Em queden uns dies i segurament pel lab mi seguiré passant. De fet el meu projecte no acaba aquí. Amb el màster el meu projecte continua!

Encara em queda feina i estem molt aprop de publicar una article. Em queda poc però encara hi ha feina a fer. Quan hagi acabat de redactar l'article i l'hagin acceptat llavors, serà un 10. I sàpigues que continuaré fins a aconseguir-lo, per un cop a la vida, vull el 10.

Socialment parlant,

La gent. Les persones. Som molt complexos. Conviure es quelcom que sona molt bé però és complicat.

He après que significa conviure. M'he trobat de tot i més.

He après a no ser la persona a la que li prenen el pel. He aprés a ser una mica “puta” en el bon sentit de la paraula, crec que per anar pel món ho has de ser una mica. De fet crec que encara ho he de ser un pel més. Temps al temps.

He conegut molta gent. Maneres de fer. Caràcters, costums, idiomes, menjars, birres, llibres, series, pel·lícules, festes, celebracions, ciutats, pobles, camins, boscos...música!

Personalment parlant.

Crec potser que m'he fet gran. Podria estar hores i hores parlant i filosofant sobre que han significat a nivell personal aquests 6 mesos. Però m'ho guardo per aquelles nits de converses que mai voldríem que acabessin mentre fem les birres que tenim pendents. Perquè n'hi hauran més. Sempre n'hi hauran!

Per últim i abans d'acabar només afegir aquesta foto. Aquesta foto te un significat especial per a mi. Potser només és una foto de grup petit. Hi ha grups de recerca amb 40 i 50 i 60 persones. Nosaltres som 5.

Però té infinites lectures i innumerables paral·lelismes amb la vida i amb mi.

Som un grup petit que just acaba de començar dins d'un món descomunal-ment gran i competitiu. Tots som nous en les nostres respectives posicions, inclòs en Jasmin. Som 5 si...Però tenim unes ganes, una motivació, un esperit que crec que ens fan especials.

Jo he tingut la sort de formar part d'aquest grup i de veure'l néixer! Crec que és una cosa molt poc habitual veure néixer un grup de recerca.

Sentir que ets part activa d'alguna cosa et fa sentir bé. Et motiva.

Som el grup de Química biològica de la Radboud University of Nijmegen!

Al final  m'ha sortit això. Aquest és l'ultim post del blog però, no deixaré d'escriure. Podria dir que és fins i tot és terapèutic per a mi escriure aquí. 

Començo una aventura nova i estic preparant un lloc nou per explicar les meves histories. 

En tindràs noticies segur!

Sus estima i sus anyora moltíssim!! 

P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=MHCPfs6EGCA&feature=related

El final d'una etapa s'acosta

Diumenge, 1 de Juliol de 2012. 12:30 del matí.

Enceto el 6è mes d'estada a Nijmegen, Holanda.

Vaig deixar d'escriure perquè no en tenia ganes. Era una sensació estranya però volia desconnectar aquest fil que em comunicava am tu d'alguna manera. No puc raonar-t'ho perquè no soc ni capaç de trobar una explicació per a mi mateix. Simplement era una sensació, ja saps. Em guio per les sensacions.

Torno a ser aquí. En tinc ganes.

A plogut molt (tant en sentit figurat com literal) des de l'última vegada que varem parlar.

M'entres escric, veig els pares de la Oriane carregant una furgoneta Mercedes color platejat. L'Oriane és una de les meves companyes de pis, és francesa. El seu nom m'agrada molt. És una noia que sempre te un somriure a la boca.

Aquí aquests dies fa una mica de calor així que tinc la finestra oberta i la porta també perquè corri l'aire. El passadís està, literalment, envaït per totes les coses de la meva companya francesa.

No paro de sentir parlar francès, discuteixen sobre alguna cosa m'entres carreguen tots el bàrtuls.

I es que aquí tothom ha marxat. En un pis de 16, ja només en quedem 3. Aquest cap de setmana han marxat la majoria de companys amb els que he conviscut durant els últims 5 mesos.

Ahir va ser dia de dir adéu a la Malen, la Sonia i a l'Asia. Divendres van marxar Dario i Anto. A finals de maig va ser el torn d'en Patrick.

 

Ja no et creues amb ningú al passadís o a la cuina. Totes les portes de les habitacions estan tancades amb clau. Buides. Esperant nous inquilins. Però per mi segueixen sent l'habitació de la Sonia o la de la Malen.

La pau i tranquilitat que normalment és respirava al nostre pis encara continua. Però no pas perquè la gent ho respecta, sinó perquè és el que normalment passa quan no hi ha ningú. Silenci.

Tots érem aquí per motius diferents i amb objectius també diferents. Em compartit bons moments junts i em conviscut plegats d'una forma que pocs pisos de la residència fan. No pensava que em sentiria així però un sentiment de tristesa dolça i un petit nus a l'estomac rauen dins meu des d'ahir a la tarda.

La part positiva, per dir-ho d'alguna manera, de que tanta gent marxi, és que et deixen molts regals. Et deixen totes les coses que no es poden emportar, no volen o no aconsegueixen encabir a les seves maletes ( He ajudat a baixar per les escales maletes de més de 30 quilos....).

A part de tota mena de complements per l'habitació ( penjador, gots, taces, caixetes per guardar coses, cobrellits, fundes nòrdiques, matalassos inflables “ restforms”( ja en tinc 2) també et deixen els xampús, cremes i sobretot, menjar.

Quan la gent ha anat marxant, la Meggie i jo semblem 2 sense sostre remenant un contenidor d'escombraries en busca d'alguna cosa per menjar, corrent a rebuscant entre les caixes plenes de coses que ens han deixat. Repartint-nos el botí. Sona una mica amoral. Però és la manera de pal·liar la tristesa que ens han deixat heretant les seves coses. I quan t'ho has de fer tot tu i anar a comprar i bla bla bla... que de cop tinguis més cosetes útils totalment gratis i que aquesta setmana no hagis d'anar a fer la compra de la setmana t'arrenca un somriure!

( el germà de l'Oriane a aconseguit per fi, que la porta del maleter de la furgoneta fes clic! )

Ara només quedem la Meggie, la Bárbara i Jo. Els Holandesos del pis estan de vacances i no tornaran fins a finals d'Agost suposo.

Son dies en que de cop s'ha trencat la rutina de 5 mesos. Un munt de coses han canviat d'un dia per l'altre. Les sensacions que tinc son de que alguna cosa està canviant. Una etapa està arribant al final.

He rellegit el primer post que vaig publicar al blog. I comparant i revivin com em sentia en aquell moment. Mare de Déu...si han canviat les coses. Però jo no me'n dono pas conte, no en soc conscient. Només quan paro i miro enrere, potser me'n adono de com ha canviat, de com he canviat en certs aspectes durant només 5 mesos.

El pis i sobretot la meva habitació s'han anat convertint mica en mica en casa meva.

Fa poc 2 persones que no es coneixen de res i en 2 converses totalment diferents que vaig tenir amb cadascuna d'elles em van dir “ Casa meva és on deixo caure el meu cul i la guitarra”.

Aquestes 2 persones porten viscuts fora del que seria el lloc on van créixer de petits 7 i 2 o 3 anys respectivament. No em puc comparar amb ells en el sentit de les sensacions que tenen pel fet de ser lluny d'on van néixer, ni de vivències i experiències. Però, crec que aquesta sensació va evolucionant amb el temps. Per mi Molins, Barcelona i Catalunya són i seran casa meva i no hi ha res que ho pugui igualar. Sentir parlar de Barcelona i de Catalunya desperta un suau sentiment de nostàlgia i d'enyorança.

Però avui, després de que l'Oriane marxés, em fet net amb la Meggie baixant tota la brossa, vidres, plàstics, etc...I me n'he adonat de que estimo aquest pis i estimo la meva habitació d'aquí.

Tinc cura tant del pis com de l'habitació perquè és casa meva aquí, i això et fa sentir bé, et fa sentir que formes part d'alguna cosa. Quan torno de comprar i veig el rebost ple de coses per tota la setmana em sento estranya i extremadament bé perquè ja tinc tot el que em fa falta per passar la setmana. Em fa sentir bé, em fa sentir segur.

Aquest pis i l'habitació ja per mi no és un lloc estrany i que no em desperta cap sentiment. Em sento part d'aquest pis. Soc una de les 16 persones que viuen al 114. I no tothom pot dir-ho.

Bé, arribats aquest punt, suposo que toca parlar de mi. I jo que? Quan marxo jo?

Al meu projecte al laboratori li queda un mes escàs. Les coses estan força avançades. El projecte ha anat evolucionant per si sol durant tots aquests mesos. En funció de com prosperava modificàvem i adaptàvem el projecte per a fer-lo continuar avançant. El Jasmin ha marxat aquest cap de setmana i no tornarà fins d'aquí dues setmanes. Ha d'anar a Eslovènia amb la família per fer el passaport a les petites i suposo a veure la família. Tinc 2 setmanes per espavilar-me sol i fer les ultimes proves als meus compostos. Ja t'ho explicaré en detall més endavant.

El dia 31 de Juliol acaba la meva feina al laboratori. El dia 10 d'agost expira el meu contracte amb l'agència que gestiona el tema de la meva habitació. Això suposa que el dia 10 d'agost hauria de tornar cap a casa.

L'últim que se'm passa pel cap ara, és tornar a casa. Evidentment que tinc motius per tornar. Normalment sempre n'hi ha. Ara bé, n'hi ha infinitament molts més per quedar-me aquí. I és el que estic intentant.

Potser ja ho saps perquè t'ho he explicat. O potser encara no t'ho he explicat. La qüestió és que tinc plans. Però encara no son del tot segurs. Per tant prefereixo no avançar res.

Aquest últim més han de passar moltes coses. En pocs dies s'ha de decidir el meu futur a un temps vista. He de fer un pas més. He d'escriure una nova pàgina.

Aquest serà el penúltim post d'aquest blog. Ara, no crec pas que deixi d'escriure. Això s'acaba. S'acaba una etapa. Tant bon punt sàpiga quelcom del meu futur, t'ho faré saber.

A tots els que heu marxat i em compartit algun moment, cuideu-vos molt i molta sort en futurs projectes i aventures.

P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=dsz-EeNZBkI