I'll miss you buddy!

Dear Pieter,

Our farewell was quick. Sorry for being wearing sunglasses all the time but I didn't want you to realize how fucking pussy I am in this sort of situations.You almost missed the train but thanks to the nice train controller you were able to take it!

I just could hug you and say take care while the doors of the train were closing. But this hug and this take care were full of meanings.

I don't want to end my first season without this last chapter.

The first time I came here, you host me like a brother almost without knowing me. Then, February came and, I was here again but for a long period and with my own room. But you also were there for everything I needed. I still remember as if was yesterday, the first afternoon when we went to buy the bike and the lights under -14 degrees outside.

Thanks for be the best English teacher I will ever have. You are the hugest source of knowledge I know. And not just in the language field. I really enjoyed talking with you about everything. You make it interesting.

Thanks for being a musician. Music needs people like you. I am your second best fan because the first place I think it is already occupied. Thanks for the guitar lessons and thanks for the tunner. You don't know how much I appreciate that.

Thanks for making me better person. I really admire the way you are used to do things. Always the most carefully and giving your best. Respecting, Reading, thinking, learning. I would like you to know that you have made me change the point of view and my attitude in front some situations in my current live. Thanks for making me a bit more Pieter!

God dammed thanks for Pirate bay and bit-torrent and...if any god exist, he or she must bless you for showing me DWARF FORTRESS!!

...Beers, KRONKEL, Go!, Lord of the rings, Fridays sleeping film festival, Cshhharrrllie, bike ridings, the best game shop ever, THE BEST GUITAR SHOP EVER, not a sign...WHAAAAARRREEEEVEEEEEEEERRRRRR.

Whatever dude. Just say that I am sorry for this lasts days. I've been extremely busy in the lab and although I could not be with you much time I tried to make your lasts days here as comfortable as I could. But I would really like have spent more time with you.

One day we talked about the concept of the Honor and I think we both agreed about our opinion. This 6 months with you have been an Honor!

I honestly wish you the best my friend. Let you know that Elena “owns” a treasure!

Hope to see you soon. Hope to be able one day to show you my favorites catalan spots and of course, mushrooms hunting session!

I will really miss you douchebag! Just take the amulet to the banana cake Charlie!



"Whip Wine"

http://www.reverbnation.com/open_graph/song/14039857

"Decapitated Camels"

http://www.reverbnation.com/open_graph/song/14039930

Tot ziens!

Crec que és la primera vegada des de que estic a Holanda que miro el cel i no hi ha absolutament res més que el blau . Ni rastre de cap núvol. Nos se pas a que em recorda...

Aquestes últimes 3 setmanes han sigut d'incertesa absoluta. A part de l'estiu més fred i plujós dels últims 30 anys segons els Holandesos ( es queixen per tot, però crec que aquest cop tenien raó ) i deixant de banda que no sabia que seria de mi i que el Jasmin va marxar 2 setmanes a Eslovènia i vaig estar sol com un mussol barallant-me moltíssim amb unes proves que havia de fer als meus compostos i la cosa no acabava de rutllar...Ha sigut dur.

Ara, ja està. Ni un núvol. Com avui. Durant les 2 últimes setmanes s'han resolt tots els dubtes.

Aquí van.

Fa 3 mesos vaig decidir-me a cursar el Màster aquí així que vaig fer totes les gestions pertinents, omplir tota la documentació i entregar-la. Això va ser la primera setmana de Juny. Havia d'esperar entre 6 i 8 setmanes a saber si seria admès o no.

Apart d'això havia de buscar-me allotjament i entre les varies opcions que em vaig plantejar la que vaig creure que seria millor en aquest moment va ser intentar quedar-me l'habitació on estic ara durant un any més.

M'ha costat Déu i ajuda. He fet viatges a tot arreu. He parlat amb tothom de totes les oficines possibles. He molestat a un munt de gent que deu pensar que soc un pesat...Finalment aquesta setmana ha sortit el resultat de tot.

He estat admès per cursar el Màster en Química Orgànica durant 2 anys i també he allargat el contracte de la meva estimada habitació per un any més!

Ja ho tinc!

Miro enrere i veig la pujada que he fet en aquests 6 mesos i miro on soc ara i, somric!

Científicament Parlant,

Un 9.9. Brutal. Genial. Ni en els meus millors somnis. No m'ho esperava pas. He gaudit com mai. En només 6 mesos les he tastat de tots colors.

He passat per setmanes on tot sortia a la perfecció i tot era felicitat i bon rotllo. He passat per setmanes en que semblava que caminés pel desert. No sortia res. No veia la llum. No sabia per on tirar. Que perdia la confiança. Que el que feia no serviria per a res.

I m'agradaria sobretot ressaltar això. Quan les coses no surten, quan proves i proves i no surt. T'entra com una espècie de mandra que potser et fa fins i tot fer les coses amb desgana i penses que tampoc funcionarà.

Per mi la clau ha estat seguir i seguir i seguir intentant coses diferents fins que surti. Perquè al final sortirà. No perdre mai l'esperança i pensar que la pròxima cosa que facis funcionarà. I buscar aquell detall, aquell matís que potser fa canviar-ho. I el dia que menys t'ho esperes, tot torna a rutllar.

Perquè 9.9 i no un 10? Dons perquè si recordes amb una de les primeres entrades vaig escriure que el Jasmin volia publicar articles amb la meva feina. Bé, la meva feina encara no ha acabat. Em queden uns dies i segurament pel lab mi seguiré passant. De fet el meu projecte no acaba aquí. Amb el màster el meu projecte continua!

Encara em queda feina i estem molt aprop de publicar una article. Em queda poc però encara hi ha feina a fer. Quan hagi acabat de redactar l'article i l'hagin acceptat llavors, serà un 10. I sàpigues que continuaré fins a aconseguir-lo, per un cop a la vida, vull el 10.

Socialment parlant,

La gent. Les persones. Som molt complexos. Conviure es quelcom que sona molt bé però és complicat.

He après que significa conviure. M'he trobat de tot i més.

He après a no ser la persona a la que li prenen el pel. He aprés a ser una mica “puta” en el bon sentit de la paraula, crec que per anar pel món ho has de ser una mica. De fet crec que encara ho he de ser un pel més. Temps al temps.

He conegut molta gent. Maneres de fer. Caràcters, costums, idiomes, menjars, birres, llibres, series, pel·lícules, festes, celebracions, ciutats, pobles, camins, boscos...música!

Personalment parlant.

Crec potser que m'he fet gran. Podria estar hores i hores parlant i filosofant sobre que han significat a nivell personal aquests 6 mesos. Però m'ho guardo per aquelles nits de converses que mai voldríem que acabessin mentre fem les birres que tenim pendents. Perquè n'hi hauran més. Sempre n'hi hauran!

Per últim i abans d'acabar només afegir aquesta foto. Aquesta foto te un significat especial per a mi. Potser només és una foto de grup petit. Hi ha grups de recerca amb 40 i 50 i 60 persones. Nosaltres som 5.

Però té infinites lectures i innumerables paral·lelismes amb la vida i amb mi.

Som un grup petit que just acaba de començar dins d'un món descomunal-ment gran i competitiu. Tots som nous en les nostres respectives posicions, inclòs en Jasmin. Som 5 si...Però tenim unes ganes, una motivació, un esperit que crec que ens fan especials.

Jo he tingut la sort de formar part d'aquest grup i de veure'l néixer! Crec que és una cosa molt poc habitual veure néixer un grup de recerca.

Sentir que ets part activa d'alguna cosa et fa sentir bé. Et motiva.

Som el grup de Química biològica de la Radboud University of Nijmegen!

Al final  m'ha sortit això. Aquest és l'ultim post del blog però, no deixaré d'escriure. Podria dir que és fins i tot és terapèutic per a mi escriure aquí. 

Començo una aventura nova i estic preparant un lloc nou per explicar les meves histories. 

En tindràs noticies segur!

Sus estima i sus anyora moltíssim!! 

P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=MHCPfs6EGCA&feature=related

El final d'una etapa s'acosta

Diumenge, 1 de Juliol de 2012. 12:30 del matí.

Enceto el 6è mes d'estada a Nijmegen, Holanda.

Vaig deixar d'escriure perquè no en tenia ganes. Era una sensació estranya però volia desconnectar aquest fil que em comunicava am tu d'alguna manera. No puc raonar-t'ho perquè no soc ni capaç de trobar una explicació per a mi mateix. Simplement era una sensació, ja saps. Em guio per les sensacions.

Torno a ser aquí. En tinc ganes.

A plogut molt (tant en sentit figurat com literal) des de l'última vegada que varem parlar.

M'entres escric, veig els pares de la Oriane carregant una furgoneta Mercedes color platejat. L'Oriane és una de les meves companyes de pis, és francesa. El seu nom m'agrada molt. És una noia que sempre te un somriure a la boca.

Aquí aquests dies fa una mica de calor així que tinc la finestra oberta i la porta també perquè corri l'aire. El passadís està, literalment, envaït per totes les coses de la meva companya francesa.

No paro de sentir parlar francès, discuteixen sobre alguna cosa m'entres carreguen tots el bàrtuls.

I es que aquí tothom ha marxat. En un pis de 16, ja només en quedem 3. Aquest cap de setmana han marxat la majoria de companys amb els que he conviscut durant els últims 5 mesos.

Ahir va ser dia de dir adéu a la Malen, la Sonia i a l'Asia. Divendres van marxar Dario i Anto. A finals de maig va ser el torn d'en Patrick.

 

Ja no et creues amb ningú al passadís o a la cuina. Totes les portes de les habitacions estan tancades amb clau. Buides. Esperant nous inquilins. Però per mi segueixen sent l'habitació de la Sonia o la de la Malen.

La pau i tranquilitat que normalment és respirava al nostre pis encara continua. Però no pas perquè la gent ho respecta, sinó perquè és el que normalment passa quan no hi ha ningú. Silenci.

Tots érem aquí per motius diferents i amb objectius també diferents. Em compartit bons moments junts i em conviscut plegats d'una forma que pocs pisos de la residència fan. No pensava que em sentiria així però un sentiment de tristesa dolça i un petit nus a l'estomac rauen dins meu des d'ahir a la tarda.

La part positiva, per dir-ho d'alguna manera, de que tanta gent marxi, és que et deixen molts regals. Et deixen totes les coses que no es poden emportar, no volen o no aconsegueixen encabir a les seves maletes ( He ajudat a baixar per les escales maletes de més de 30 quilos....).

A part de tota mena de complements per l'habitació ( penjador, gots, taces, caixetes per guardar coses, cobrellits, fundes nòrdiques, matalassos inflables “ restforms”( ja en tinc 2) també et deixen els xampús, cremes i sobretot, menjar.

Quan la gent ha anat marxant, la Meggie i jo semblem 2 sense sostre remenant un contenidor d'escombraries en busca d'alguna cosa per menjar, corrent a rebuscant entre les caixes plenes de coses que ens han deixat. Repartint-nos el botí. Sona una mica amoral. Però és la manera de pal·liar la tristesa que ens han deixat heretant les seves coses. I quan t'ho has de fer tot tu i anar a comprar i bla bla bla... que de cop tinguis més cosetes útils totalment gratis i que aquesta setmana no hagis d'anar a fer la compra de la setmana t'arrenca un somriure!

( el germà de l'Oriane a aconseguit per fi, que la porta del maleter de la furgoneta fes clic! )

Ara només quedem la Meggie, la Bárbara i Jo. Els Holandesos del pis estan de vacances i no tornaran fins a finals d'Agost suposo.

Son dies en que de cop s'ha trencat la rutina de 5 mesos. Un munt de coses han canviat d'un dia per l'altre. Les sensacions que tinc son de que alguna cosa està canviant. Una etapa està arribant al final.

He rellegit el primer post que vaig publicar al blog. I comparant i revivin com em sentia en aquell moment. Mare de Déu...si han canviat les coses. Però jo no me'n dono pas conte, no en soc conscient. Només quan paro i miro enrere, potser me'n adono de com ha canviat, de com he canviat en certs aspectes durant només 5 mesos.

El pis i sobretot la meva habitació s'han anat convertint mica en mica en casa meva.

Fa poc 2 persones que no es coneixen de res i en 2 converses totalment diferents que vaig tenir amb cadascuna d'elles em van dir “ Casa meva és on deixo caure el meu cul i la guitarra”.

Aquestes 2 persones porten viscuts fora del que seria el lloc on van créixer de petits 7 i 2 o 3 anys respectivament. No em puc comparar amb ells en el sentit de les sensacions que tenen pel fet de ser lluny d'on van néixer, ni de vivències i experiències. Però, crec que aquesta sensació va evolucionant amb el temps. Per mi Molins, Barcelona i Catalunya són i seran casa meva i no hi ha res que ho pugui igualar. Sentir parlar de Barcelona i de Catalunya desperta un suau sentiment de nostàlgia i d'enyorança.

Però avui, després de que l'Oriane marxés, em fet net amb la Meggie baixant tota la brossa, vidres, plàstics, etc...I me n'he adonat de que estimo aquest pis i estimo la meva habitació d'aquí.

Tinc cura tant del pis com de l'habitació perquè és casa meva aquí, i això et fa sentir bé, et fa sentir que formes part d'alguna cosa. Quan torno de comprar i veig el rebost ple de coses per tota la setmana em sento estranya i extremadament bé perquè ja tinc tot el que em fa falta per passar la setmana. Em fa sentir bé, em fa sentir segur.

Aquest pis i l'habitació ja per mi no és un lloc estrany i que no em desperta cap sentiment. Em sento part d'aquest pis. Soc una de les 16 persones que viuen al 114. I no tothom pot dir-ho.

Bé, arribats aquest punt, suposo que toca parlar de mi. I jo que? Quan marxo jo?

Al meu projecte al laboratori li queda un mes escàs. Les coses estan força avançades. El projecte ha anat evolucionant per si sol durant tots aquests mesos. En funció de com prosperava modificàvem i adaptàvem el projecte per a fer-lo continuar avançant. El Jasmin ha marxat aquest cap de setmana i no tornarà fins d'aquí dues setmanes. Ha d'anar a Eslovènia amb la família per fer el passaport a les petites i suposo a veure la família. Tinc 2 setmanes per espavilar-me sol i fer les ultimes proves als meus compostos. Ja t'ho explicaré en detall més endavant.

El dia 31 de Juliol acaba la meva feina al laboratori. El dia 10 d'agost expira el meu contracte amb l'agència que gestiona el tema de la meva habitació. Això suposa que el dia 10 d'agost hauria de tornar cap a casa.

L'últim que se'm passa pel cap ara, és tornar a casa. Evidentment que tinc motius per tornar. Normalment sempre n'hi ha. Ara bé, n'hi ha infinitament molts més per quedar-me aquí. I és el que estic intentant.

Potser ja ho saps perquè t'ho he explicat. O potser encara no t'ho he explicat. La qüestió és que tinc plans. Però encara no son del tot segurs. Per tant prefereixo no avançar res.

Aquest últim més han de passar moltes coses. En pocs dies s'ha de decidir el meu futur a un temps vista. He de fer un pas més. He d'escriure una nova pàgina.

Aquest serà el penúltim post d'aquest blog. Ara, no crec pas que deixi d'escriure. Això s'acaba. S'acaba una etapa. Tant bon punt sàpiga quelcom del meu futur, t'ho faré saber.

A tots els que heu marxat i em compartit algun moment, cuideu-vos molt i molta sort en futurs projectes i aventures.

P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=dsz-EeNZBkI

#GràciesPep

Soc culé des que tinc ús de raó.

Gràcies al meu pare, des de petit ja jeia en front la televisió esperant a que el Barça fes un gol per veure sortir a Jordi Culé cantant, ballant i cridant.

Cuan vas marxar del Barça, em vaig posar molt trist. Era petit, no era conscient ni de la mitat de la realitat de les coses del món del futbol però, erets un dels noms que em sabia de memòria. Erets un dels cromos que tenia penjats a la paret de l'habitació. Erets un dels jugadors que més m'agradava. No vaig  entendre perquè algú com tu, tant estimat, havia acabat sortint per la porta del darrere del club de la seva vida.

Els dies passaven i jo et vaig anar seguint les passes. Savia que vas seguir jugant a Itàlia, Qatar i finalment Mèxic. Savia que fins i tot algún desaprensiu t'havia acusat de dopatge. Et seguia seguint.

Arribares al filial del Barça i després, casi de rebot, al primer equip. De sobte, aquell dia es va obrir la capseta de records que tenia de cuan era petit. Estava content de tornar-te a tenir aprop però, si he de ser sincer, el primer equip estava en una situació complicada i no vaig confiar en tu. Ho sento. Vaig creure que no erets la millor opció. Amb el temps però, em vas demostrar que estava equivocat del tot.

Quins 4 anys. Mare meva. Durant aquests 4 anys em gaudit com ningú.

Cuan vaig sentir que segurament marxaves, merda....vull saber perquè. Vull que m'ho expliquis. Vaig veure la teva roda de premsa en directe al laboratori. Sem queien les llàgrimes però, l'únic que vaig pensar és. Gràcies per tot, no podia retreure't res, tenies raó. Al laboratori hi ha bastanta gent que li agrada el futbol i quan em preguntaven pel teu adéu i jo contestava, no entenien perquè estava trist. Inclús gent que és del Barça. Ja en vindrà un altre deien, en Messi encara hi és.

Més que un club. Per mi aquesta frase no és cap eslògan publicitari. El Barça és més que un club i explicar aquest sentiment i tot el que comporta a algú que no el té no és gents fàcil. Un sentiment només l'entens quan el vius, cuan el notes. Tu has aconseguit que aquest sentiment estigui més viu que mai i ferme sentir orgullós de te tenir-lo, ferme sentir especial i únic pel fet de tenir-lo!

Avui marxes. Tornes a marxar. Però aquest cop ha estat diferent. Estic trist pel teu adéu si, però estic molt content de que finalment el Barcelonisme t'hagi agraït com mereixies tot el que has fet pel Barça i per Catalunya. Encara recordo el teu últim partit al camp nou fent adéu amb les mans mentres et substituïen. El camp nou va aplaudir i tu vas marxar cap cot. Aquell dia vaig anar a dormir amb un nus a l'estomac.

Gràcies Pep.

Gràcies per convertir el que de petit creia que seria impossible, al veure'ns caure any rere any a les eliminatòries de la Champions i pensar que allò no ho veuria mai.

Gràcies per poder-te utilitzar d'exemple amb els nens del THAU mentres jugaven a futbol.

Gràcies per ferme gaudir partit a partir i estar orgullós del meu equip.

Gràcies Pep per ser un exemple en tot moment. No tant sols un exemple d'entrenador de futbol, sinó un exemple de persona.

Gràcies per convertir-me addicte a les teves rodes de premsa, escoltant-te atentament i ferme gaudir com ningú de la teva retòrica.

Gràcies Pep per fer-me viure l'essència del futbol. Aquell gol d'Iniesta a Stamford Bridge va fer que en 3 segons passés d'estar completament enfonsat a l'eufòria absoluta. Aquell moment és impagable. Aquella sensació no l'he tornat a tenir mai.

Gràcies pel 2-6.

Gràcies pels 13 o potser, 14 titols.

Gràcies per tot el que has fet per Catalunya.

Et desitjo el millor. Que tinguem sort.

#GràciesPep

Sou Collonuts!

No m'agraden els adeus.
Encara que no siguin adeus, encara que siguin un " fins aviat" la sensació és la mateixa.

Aquests dies me n'he adonat de coses. Amb cadascun de vosaltres comparteixo coses molt diferents. És evident, no su iguals. Però tots sou imprescindibles. Aquests dies me n'he adonat que cap de nosaltres comparteix assignatures a la uni. Cadascú a seguit el seu camí però, seguim sent els mateixos de la primera Quimifarra i els mateixos que seiem a classe de Càlcul. I ens seguim veient i seguim fen coses junts. No tant sovint com voldríem però ho fem.

El Carles avui, quan ens em despedit m'ha dit algo que m'ha sobtat. "cuida't, ets un dels grans". M'ha fet pensar que em digués això. I si és veritat, tot és gràcies a vosaltres. Vosaltres em feu gran.


Aquest cap de setmana m'he adonat que faci el que faci amb vosaltres, tot té un color especial. És igual el que sigui. 

Sinó com s'explica que després d'un dia sencer fent el cabra per Utrecht el dia de "Queens day" suats i empapats de tot Baixem del tren, anem a petar al pati d'una escola de primaria a jugar la revenja de l'últim partit de bàsquet ( amb una visibilitat del 10 %) fins les 10 i mitja de la nit. Amb qui més ho podria fer això? no cal que busqueu, ja us ho dic jo. AMB NINGÚ.


Amb quí, si no és amb vosaltres, podria disfrutar recollint monedes del terra entre un mar de gots de plàstic, llaunes de cervesa i papers ,com si fossin el tresor més preuat del món, m'entres una munt de gent acaba la festa que ha començat a les 4 de la tarda?
Amb qui podria convertir un simple esmorzar en una interessant conversació on acaben sortint històries sorprenents dels nostres passats i que ens fan acabar posant al mòbil una cançó de "Paco Pil", "El Chivi" o la música de " Gladiator" en versió Pont Aeri?
Podria haver titular aquesta entrada " amb qui?". He fet be de no fer-ho, m'hagués fet pesat.

Només amb vosaltes podria esperar mitja hora dins d'una esglesia retinguts contra la nostra voluntat per una iaia, aparentment molt simpàtica i agradable, amb l'excusa de que ens ha preparat un concert d'Òrgan meravellós, on només falta que arribi l'organista.



Amb vosaltres tot flueix. Tot va a un altre ritme. Tot va al meu ritme. Sou diferents. Tots i cada un de vosaltres sou especials. Sou collonuts!

Amb vosaltres em sento especial. Em sento estimat, apreciat i valorat. Em sento part d'un grup genial i especial, em sento important en el sentit més humil i bo de la paraula.

La sensació que tinc ara mateix ja l'he experimentat altres vegades. Després d'uns dies insuperables, ara estic trist i alhora content.

El sentiment que predomina és el de tristesa, perquè heu marxat.

Content ho estic un munt encara que avui només faig cas a la part negativa del dia...ja sabeu.
Content perquè heu estat aquí. Content perquè us he pogut veure i abraçar. Ho estic perquè he passat un dels millors caps de setmana desde que estic aquí. Content perquè em feu feliç!


Sabeu de sobres que em costa demostrar els meus sentiments cosa que no significa que no en tingui. M'heu fet super feliç aquest cap de setmana. De veritat.

Moltes gràcies a tots. Us estimo!!!

P.D.: Ester i Álvaro, no m'oblido de vosaltres. Burros, no heu vingut! M'en deveu una ;).

793

El mercat és un lloc molt curiós. 

M'agrada caminar entre les botigues de fruita i verdura buscant aquella ganga, en aquella paradeta petita, amagada, que després li dona un gust enacara més exquisit. 

Caminar pel mercat m'entres escolto la meva música em fa sentir bé. 

I si a estones plou i després, sense voler,  el sol et somriu, encara que la cama dreta em digui a crits que vol 5 minuts de descans, ja que encara son presents els efectes d'una setmana plena de partits de futbol i entrenaments de bàsquet com feia anys i panys que no ho petava tant amb l'esport... 

....Joan!!!!!Joan siusplau, soc la teva cam dreta. La bona. Amb la que xutes. Amb la que hi tens més confiança. No veus que sembles un "tullit"?? És més, ets un tullit de merda!!! camines casi de costat arrossegant la cama animal!! Que la gent et mira i pensa "...tant jove pobre....i amb la cama així..." T'enrecordes de dimarts? Si si no et facis el murri, dimarts el bessó va pujar cap amunt! Però ahir, ke m'estava recuperant encara...recordes aquella puntada de peu que vaig rebre? que et va deixar estès a la gespa durant un minut i que al final et va fer dir a la gent " I'm done".... vols fer el favor de.....

Al principi la cama ha donat guerra però, al cap d'una estona de no escoltar-la, ha decidit callar.

Amb la motxila plena amb la millor verdura, les maduixes més fresques i el pa més bo del to0ot el mercat. Només em quedava una cosa. 

El póster.

Fa molt de temps que anava darrere d'un póster, però no savia quin. L'habitació ja me l'he fet meva, però encara falten coses.  Però això estava apunt de canviar. Ja sabia on trobarlo.

Aquí están!! seeeeee!!! soc devant dels póster i només em queda buscar i rebuscar  allò que tantes ganes tinc de trobar. 

-La filosofia de l'Adela-

Quan busques algo per tu, quan t'has de decidir per alguna cosa, ja siguin materials o no. Sempre tria allò que t'agradi més. Allò que et faci senitr realmente especial. Allò que creguis que és el millor del món per tu!!! 

Aquesta premisa sembla mol senzilla, però no ho és creume. Ok, comencem a buscar.

M'entres anava buscant pensava...-Bé, jo vull el millor poster del món. No em conformaré amb un normal o un xulo. No. Vull el millor. El que només entrar a l'habitació no em deixi indiferent-...ostia, aquest no està malament, pseee, el guardo com a opció si no trobo res mes ( meeeeeeeec. això és un clar indicatiu de que no és el millor poster del món. No el compris encara que no trobis resssss més)...

- Fuck it!!! mira aquest!! bua bua bua jal ticc!!!! és genial, brutal, magnífic, buaaaaa...però nose. vols dir? esque putser....

Després de 10 minuts de dubtar entre els 2. El genial i l'alternativa per si no trobava res. M'he decidit per l'alternativa. Pk??? No ho se, es estúúúúúpid!!! No se de que collons dubtava i tampoc tenia per gastar en 2 posters, nomes hi havia ocpió a triarne un. He triat el normalet. Moltes vegades fem el subnormalet. Avuí he fet el subnormal triant l'opcio que menys em convencia. Perque? no ho se. He pensat que millor l'altre i que el més que ve vindria a buscar aquest.

 Avegades quan desitgem realment una cosa i arriba el moment en que la tens devan i la pots acariciar, comencen a sortir dubtes de sota les pedres a cada cantonada. 

Això és extrapolable a coses tan senzilles com comprar-te unes bambes fins a coses tant crucials com que aquella noia és la noia de la teva vida i vols passar la resta de la teva vida al seu costat. Si ja ho se, son 2 coses que no tenen res a veure i, a priori, incomparables. Els nivells son molt diferents. Però si ho analitzes detingudament, hi trobes algunes conexions.

Això et passa quan t'importa les coses que fas i les valores. Crec que llavors tot és més interessant!!! fins i tot anar a triar un póster! Quina gràcia té comprar per comprar? o triar per triar? cap!

Fent camí amb la bici cap a casa, m'he aturat a un semàfor. La cama ja començava a gemegar un altre cop. I de cop, una veueta ha preguntat...-És el que volies realment?-... -No-... he contestat. -El que era espectacular era l'altre!, el que em fa somriure cada vegada que el veig és aquell altre!! I si el més que ve ja no hi és?? em moro .... ostia!!!

He donat la volta amb la bici i he fet cap a la botiga altre cop. Al entrar li he explicat al dependent el meu dilema però d'una manera molt més senzilla, no fos cas que descobrís que estic com un llum. Molt amablement m'ha dit que no hi havia cap problema per canviar-lo.

He anat cap a la zona dels póster i he buscat el que estava exposat per saber la referència. 793. Aquest és el meu!! He anat a les estanteries on eren tots i he buscat el 793. MEU!!!

Cada cop que entro a l'habitació, un somriure indescriptible desfila per la meva cara. I serà així fins a la fi dels dies. Aquest póster ja te una història a darrere.

Lo millor de tot això, a part de que ja el tinc penjat a l'habitació, és que l'Adela tenia raó. Com casi sempre.

Si t'agrada alguna cosa, si desitges alguna cosa i finalment la trobres...Abraçala collons, que demà potser ja és massa tard.

P.D: Evidentment, si vols somriure amb mi mentre mirem el poster, hauràs de ferme una visita. 

P.D: "Helplessly Hoping" by Crosby, Stills & Nash


P.D: Avuí hi ha clàssic. Som més que un club. Visca el Barça i visca Catalunya!

Escriure

Cada dia em passen pel cap milers de coses. El moment en que més desconecto del món real i penso és durant els 5 o 10 minuts que tinc de la facultat a casa, a la tarda. Lo que donen 5-10 minuts, quina por. La desconecció és tal que si algú em diu algo m'ho ha de repetir perquè casi ni m'en adono.

Avuí escric perquè ho nececito. Avuí simplement tinc ganes descriure, tinc ganes de parlar amb tu. Simplement tinc ganes d'una conversa a mitja tarda, una conversa d'aquelles en que et sents tant i tant bé que comencen després de dinar i que podrien durar per sempre. Tu. Jo. I potser la tant anyorada "amarga" companyia d'una estrella.

Mals moments. No t'he parlat de mals moments encara. Evidentment que n'hi han de mals moments aquí. Bé, jo no els definiria com a mals moments ja que en cap moment m'ho he passat malament aquí, però si que hi ha dies en que estàs menys animat. Adonarte de que estàs desanimat quan estas vivint algo així encara et desanima més, ja que no ho entens. 

Però que hi ha de dolent en tenir un mal dia? apart de que tenir un mal dia no és algo bo, clar. 

Se suposa que tots i cada un dels dies de la nostra vida em de ser els més feliços del món? Ok si, intentar-ho està bé però? no és algo utòpic? 

Ens passen moltes coses durant el dia. La vida per mi son sensacions. Cada una de les coses que vivim ens transmet una sensació que pot ser agradable o desagradable. Aquesta sensació influeix directament en l'estat d'ànim. 

En un día ens poden passar moltíssimes coses. MAI seran totes bones o totes dolentes. Mi jugo el que vulguis.

Quan tenim un dia espectacular tendim a minitzar els efectes negatius o segurament ni ens n'adonem. Quan el dia és generalment dolent fem el mateix amb les coses bones.

Sincerament, crec en l'existència d'un equilibri entre lo bo i lo dolent. Son recíprocs. Son complementaris. És nececiten!

Tenim dret a tenir un día dolent. Hem de viure bons i mals moments. 

Quan siguin dolents, ens enrecordarem dels bons que ja em viscut, sabrem que són possibles, que son reals. Somriurem recordant-los. Segurament això ens farà veure que el nostre mal de cap no és tant important. Ens ajudarà a conviure amb el mal moment i a digerir-lo. Farà brillar les coses bones que ens han passat durant el dia encara que siguin tonteries que, a priori, no tinguin importància.

 

Llavors, el millor de tot.

Els bons moments. Abraça'ls! Estima'ls! 

Després de la tempesta arriba la calma. Quan arribin els bons moments, ens sentirem bé. Creuràs que ets feliç, realment ho ets de feliç! i per un moment, t'enrecordaràs dels mals moments viscuts. Et sentiràs orgullós d'haber-los superat. I el fet d'haber viscut mals moments. Dies dolents. El fet de recordar-los et farà aprofitar els dies bons com si fossin els últims dies de la teva vida. Gaudiràs cada estona, cada minut, cada segon, cada respiració, com si fos l'última. APROFITA'LS!!!!

Tot això no seria possible sense l'extranya sinèrgia entre els bons i els mals moments.

P.D.: Per mi, Això és el que acabo d'escriure. No em cansaré mai de veure'l. Algún dia ho faré. 

http://vimeo.com/34874881

"Speciaal"

Lo d'aquesta tarda bé és mereix que t'ho expliqui!

..." Si tio, hi ha un lloc a Nijmegen que foten les millors patates fregides de la història de la humanitat sencera"... fa molts dies em va dir algú.

Bé, nose si t'ho havia dit però, des de menuuuuuut que el meu menjar preferit són les patates fregides. Cutre? Noooooooo vale! cutre tuuuuuu! Va va va fesme un plat de patates fregides! Va va va va segur que és el típic! insipides i tal qual!
Potser pk és tant fàcil de fer i tant senzill la gent no ho considera ni un plat i no s'esforça a convertir-lo en el millor plat!

Amic meu / Amiga meva...en aquest dia de sol intens. El primer dia que he sortit al carrer i he dit: "Ostia, fa calor"...les he trobat. Les millor patates fregides que he tastat mai i crec ho seran durant molt de temps fins i tot putser per sempre.

Avuí he sortit abans del lab i amb el bon dia que fotia no em podia quedar a casa. Després de 2 negatives de 2 mals companys diferents que no han rebutjat el meu oferiment sense ser concients de A QUE ESTAVEN DIENT QUE NO i després de preguntar-li a un dels holandesos més asocials del pis si em podia indicar on era aquest lloc llegendari, he fet via jo sol a buscar la bici, cosa que no m'ha suposat cap inconvenient,  m'agrada fer coses sol, m'encanta!

Cap problema per trobar el lloc.

Només entrar, zas! 3 cuadres penjats a la paret. Semblaven documents oficials. Si ja saps com es un document ofical, quan el veus dius, ostia document oficial. Amb 24 segells diferents, firmes, rellleus brillants... Les millors patates fregides de 2011. Foto de l'amo del minilocal donant-li la mà a un dels integrants del més prestigiós jurat expert en patates fregides del món ( No és conya ).
El segon indici de que allò prometia és que hagut de fer cua.
A l'interior, un mostrador i 2 persones atenent. Un home, crec que era l'amo amb cara de " faig les millors patates fregides del món, no tinc pressa per servir-les" i la seva dona. Crec que és la que realment ha portat el negoci on és ara. Super enfeinada, no parava.
Cuan fas cua i esperes, busques algo amb que distreuret. Jo ho miro tot. Ho analitzo tot. Em fixo en les tonteries més inverosímils. Avuí m'he aturat a la dona que omplia els paquets de patates. Sublim.
Omplia cada paquet com si fos l'ultim de la seva vida. L'omplia com si fos per ella. Anava posant palades de patates  fins que de tantes que ni havia ceien pels costats. Fet això agafava palades més petites i anava colocant patates als forats vacants. Brutal.

De cop sento algú que em parla amb holandes. " Hola, que posarem?" (suposo que m'ha preguntat això, dic jo....). No tenia ni puta idea de com ho havia de demanar i ames hi havia diferents tipus de patates. Però cap problema. T'he dit que ho miro tot cuan faig cua. He vist un noi que s'estava foten el que jo volia. Un plat de patates fregides però no patates normals. Eren gruixudes com 2 dits de la meva ma cada patata. Amb 2 salses diferents i trossets de ceba per sobre....diooooosss....s'em fa la boca aigua de recordar-ho.
Vull el que s'està endrapant aquell ganàpia d'alla. Crec que ha detectat al segon 3 que era estranger. Però crec que li he caigut en gràcia. Vols ceva m'ha dit? ha canviat a l'anglès. "Sure!" he dit.

50 segons més tard i després de veure com omplia la meva ració de patates com si fos l'ultima cosa que li dona al seu fill per menjar abans de morir, m'ha fet entrega del tant anhelat plat.
De sobte, li he preguntat pel nom de les patates, ja que mínim un cop a la setmana caurà un plat. Amb accent holandès, ha sonat un "Speciaal", es diuen "Speciaal".

2 euros i 50 cèntims és el preu de l'extasi absolut! Ni Macdonals (ho sento Rul) ni Burger King (ho sento Rul) Ni patates braves ni polles.

Just sortin del local, m'he dit. Ara només et falta trobar un lloc especial. Algo així no es pot menjar a qualsevol  lloc. Podria nar al parc que hi ha al costat del riu, amb la tarda que fa serà genial...ostia un banc! pum! 3 segons després, estaba assegut al primer banc que he trobat al costat de la botiga on he comprat les patates. Que collons joderrrrr que boneeeeeeessssssssss!!!!!!!!!!!!!

Patates fregides, ultra ben fetes. Cruixents, al punt de sal amb Mayonesa i KETCHUP DE CURRY amb trocets de ceba.

El pròxim dia, intentaré arribar fins aquí abans de menjarmeles.

Diumenge

El diumenge és diumenge a tot arreu. 

A Catalunya estimo els diumenges. Diumenge per mi significa poder dormir una miqueta més del conte. Llevar-me, comprar el diari i esmorzar m'entres el llegeixo gaudint del sol que sempre fa. Els diumenges son pau itranquil·litat. Penses en la en el que ha vingut i en el que vindrà. T'adorms m'entres veus una peli després de dinar. El diumenge és una sensació. L'adoro.
Aquí, malgrat no faig el que faig a Catalunya, avui he tingut la mateixa sensació dels diumenges. Pau i trasquilat. Pensant en el que ha vingut i en el que vindrà. Si surts amb la bici el diumenge és genial. No hi ha ningú al carrer. És tot per tu.


Quan marxes fora, almenys jo, les sensacions que tens son estranyes. Et sents desprotegit. Ets en un lloc nou on no està acostumat a res. No ets a casa teva. La gent és diferent. Parlen diferent. Es comporten diferent. Et miren diferent. En el meu cas sempre que havia anat de viatge l'havia tingut aquest sensació. No acabes de sentir-teagust del tot enlloc on vas, amb això no vull dir que no disfrutis del viatge, simplement parlo de sensacions. Això pel que es veu dura un temps. 
Fa molts dies que hi penso. Aquesta sensació de desprotecció, de no ser a casa, va desaparèixer fa molts dies. La gent ja no et sembla tant estranya. Son persones igual que tu i fins i tot et comences a interessar per la forma en que tenen de veure i entendre les coses. El menjar ja no és estrany i fins i tot t'agraden les coses noves que menges. Els carrers ja no et semblen tots iguals i ja no tens la sensació que et perdràs si tires per un altre carrer que no sigui el de sempre.


Se que no estic a casa, i que enlloc del món m'hi trobaré com a casa. Però a casa hi he estat durant 24 anys. Masses. I ja tindré temps d'estar a casa. Em dol molt pensar i dir això però, ara miro cap a casa, cap a Barcelona, i no hi veig futur per mi a curt o mig plaç. Una cosa que quedi clara. Jo, vull viure a Catalunya. Però ara no és el moment. Els temps que corren ara no son gens bons. Tothom ho sap. Posar-me a treballar? encara no. No ho vull i segurament tampoc podria. Vull seguir estudiant. Vull seguir formant-me per d'aqui uns anys quan torni, poder contribuir amb tot el que he après i tot la meva experiència a que el meu país que és Catalunya tirí endavant.
La idea de buscar-me la vida a fora és molt temptadora. M'atrau moltíssim. Sigui aquí o a un altre lloc és igual. Les coses que pots arribar a descobrir són infinites. La gent, les cultures, el menjar, els idiomes. I el que pots arribar a aprendre tant en l'aspecte purament professional com en el personal és un tresor d'un valor incalculable.


Cada dia estic més convençut que el dia 1 de febrer va començar, per mi, una aventura amb totes les lletres de la paraula. Abans de marxar, tenia por. Tots els canvis, totes les decisions on has triar, on has de deixar coses que no vols deixar, persones, amics, família, no son fàcils, gens. No sabia que em trobaria. Però sabia que ho havia de fer. Qui no s'arrisca no pisca diuen. "El destí és l'amo dels que no volen obrir el seu propi camí" canten alguns. Aspiro a un munt de coses, no solsament a passar 6 mesos fora de casa. Això és només el principi d'algo molt important. Crec que aquest és el millor lloc on puc estar ara. És la millor opció. Nose si realment és el meu lloc, crec que es tarda molt a saber quin és el teu lloc, és molt difícil trobar el teu lloc. És molt difícil que absolutament TOT a la teva vida encaixi i rutlli a la perfecció. No és impossible evidentment. Crec que tots aspirem a aconseguir-ho algun dia. Però per aconseguir-ho no has de parar de buscar i buscar i provar i descobrir i fotre't osties i tornar-te a aixecar. Qui digui que és fàcil trobar el segur lloc a la vida menteix.


Tinc la sensació que això només acaba de començar i que no durarà només 6 mesos. Però bé, només és una sensació, amb el temps les coses poden canviar moltíssim. I és diumenge. Els diumenges tens temps de pensar en el que ha vingut i en el que vindrà. Potser només són tonteries de diumenge. Ara, les tonteries que pensava els diumenges de fa un any sobre el que podria venir no s'acosten gaire al que ha vingut. 
El que ha vingut és molt millor del que vaig somiar un diumenge fa un any m'entres prenia un cafè i el sol a la terrassa de casa.


M'agradaria compartir la meva tarda de diumenge amb tu. M'acompanyes a fer una volta per Nijmegen amb bicicleta? Vaaaaaaaa!! come on!! don't be lazy!!! Just doooo ittttttt! que no hauràs de pedalar! et porto jo!

P.D: Grabar i portar la bici al mateix temps és complicat així que disculpa les turbulències i demes imprevistos!