Diumenge, 1 de Juliol de
2012. 12:30 del matí.
Enceto el 6è mes
d'estada a Nijmegen, Holanda.
Vaig deixar d'escriure
perquè no en tenia ganes. Era una sensació estranya però volia
desconnectar aquest fil que em comunicava am tu d'alguna manera. No
puc raonar-t'ho perquè no soc ni capaç de trobar una explicació
per a mi mateix. Simplement era una sensació, ja saps. Em guio per
les sensacions.
Torno a ser aquí. En
tinc ganes.
A plogut molt (tant en
sentit figurat com literal) des de l'última vegada que varem parlar.
M'entres escric, veig els
pares de la Oriane carregant una furgoneta Mercedes color platejat.
L'Oriane és una de les meves companyes de pis, és francesa. El seu
nom m'agrada molt. És una noia que sempre te un somriure a la boca.
Aquí aquests dies fa una
mica de calor així que tinc la finestra oberta i la porta també
perquè corri l'aire. El passadís està, literalment, envaït per
totes les coses de la meva companya francesa.
No paro de sentir parlar
francès, discuteixen sobre alguna cosa m'entres carreguen tots el
bàrtuls.
I es que aquí tothom ha
marxat. En un pis de 16, ja només en quedem 3. Aquest cap de setmana
han marxat la majoria de companys amb els que he conviscut durant els
últims 5 mesos.
Ahir va ser dia de dir
adéu a la Malen, la Sonia i a l'Asia. Divendres van marxar Dario i
Anto. A finals de maig va ser el torn d'en Patrick.
Ja no et creues amb ningú al passadís o a la cuina. Totes les portes de les habitacions estan tancades amb clau. Buides. Esperant nous inquilins. Però per mi segueixen sent l'habitació de la Sonia o la de la Malen.
La pau i tranquilitat que normalment és respirava al nostre pis encara continua. Però no pas perquè la gent ho respecta, sinó perquè és el que normalment passa quan no hi ha ningú. Silenci.
Tots érem aquí per
motius diferents i amb objectius també
diferents. Em compartit bons moments junts i em conviscut plegats
d'una forma que pocs pisos de la residència fan. No pensava que em
sentiria així però un sentiment de tristesa dolça i un petit nus a
l'estomac rauen dins meu des d'ahir a la tarda.
La
part positiva, per dir-ho d'alguna manera, de que tanta gent marxi,
és que et deixen molts regals. Et deixen totes les coses que no es
poden emportar, no volen o no aconsegueixen encabir a les seves
maletes ( He ajudat a baixar per les escales maletes de més de 30
quilos....).
A
part de tota mena de complements per l'habitació ( penjador, gots,
taces, caixetes per guardar coses, cobrellits, fundes nòrdiques,
matalassos inflables “ restforms”( ja en tinc 2) també et deixen
els xampús, cremes i sobretot, menjar.
Quan
la gent ha anat marxant, la Meggie i jo semblem 2 sense sostre
remenant un contenidor d'escombraries en busca d'alguna cosa per
menjar, corrent a rebuscant entre les caixes plenes de coses que ens
han deixat. Repartint-nos el botí. Sona una mica amoral. Però és
la manera de pal·liar la tristesa que ens han deixat heretant les
seves coses. I quan t'ho has de fer tot tu i anar a comprar i bla bla
bla... que de cop tinguis més cosetes útils totalment gratis i que
aquesta setmana no hagis d'anar a fer la compra de la setmana
t'arrenca un somriure!
( el germà de l'Oriane a aconseguit per fi, que la porta del maleter
de la furgoneta fes clic! )
Ara
només quedem la Meggie, la Bárbara i Jo. Els Holandesos del pis
estan de vacances i no tornaran fins a finals d'Agost suposo.
Son
dies en que de cop s'ha trencat la rutina de 5 mesos. Un munt de
coses han canviat d'un dia per l'altre. Les sensacions que tinc son
de que alguna cosa està canviant. Una etapa està arribant al final.
He
rellegit el primer post que vaig publicar al blog. I comparant i
revivin com em sentia en aquell moment. Mare de Déu...si han canviat
les coses. Però jo no me'n dono pas conte, no en soc conscient.
Només quan paro i miro enrere, potser me'n adono de com ha canviat,
de com he canviat en certs aspectes durant només 5 mesos.
El
pis i sobretot la meva habitació s'han anat convertint mica en mica
en casa meva.
Fa
poc 2 persones que no es coneixen de res i en 2 converses totalment
diferents que vaig tenir amb cadascuna d'elles em van dir “ Casa
meva és on deixo caure el meu cul i la guitarra”.
Aquestes
2 persones porten viscuts fora del que seria el lloc on van créixer
de petits 7 i 2 o 3 anys respectivament. No em puc comparar amb ells
en el sentit de les sensacions que tenen pel fet de ser lluny d'on
van néixer, ni de vivències i experiències. Però, crec que
aquesta sensació va evolucionant amb el temps. Per mi Molins,
Barcelona i Catalunya són i seran casa meva i no hi ha res que ho
pugui igualar. Sentir parlar de Barcelona i de Catalunya desperta un
suau sentiment de nostàlgia i d'enyorança.
Però
avui, després de que l'Oriane marxés, em fet net amb la Meggie
baixant tota la brossa, vidres, plàstics, etc...I me n'he adonat de
que estimo aquest pis i estimo la meva habitació d'aquí.
Tinc
cura tant del pis com de l'habitació perquè és casa meva aquí, i
això et fa sentir bé, et fa sentir que formes part d'alguna cosa.
Quan torno de comprar i veig el rebost ple de coses per tota la
setmana em sento estranya i extremadament bé perquè ja tinc tot el
que em fa falta per passar la setmana. Em fa sentir bé, em fa sentir
segur.
Aquest
pis i l'habitació ja per mi no és un lloc estrany i que no em
desperta cap sentiment. Em sento part d'aquest pis. Soc una de les 16
persones que viuen al 114. I no tothom pot dir-ho.
Bé,
arribats aquest punt, suposo que toca parlar de mi. I jo que? Quan
marxo jo?
Al
meu projecte al laboratori li queda un mes escàs. Les coses estan
força avançades. El projecte ha anat evolucionant per si sol durant
tots aquests mesos. En funció de com prosperava modificàvem i
adaptàvem el projecte per a fer-lo continuar avançant. El Jasmin ha
marxat aquest cap de setmana i no tornarà fins d'aquí dues
setmanes. Ha d'anar a Eslovènia amb la família per fer el passaport
a les petites i suposo a veure la família. Tinc 2 setmanes per
espavilar-me sol i fer les ultimes proves als meus compostos. Ja t'ho
explicaré en detall més endavant.
El
dia 31 de Juliol acaba la meva feina al laboratori. El dia 10 d'agost
expira el meu contracte amb l'agència que gestiona el tema de la
meva habitació. Això suposa que el dia 10 d'agost hauria de tornar
cap a casa.
L'últim
que se'm passa pel cap ara, és tornar a casa. Evidentment que tinc
motius per tornar. Normalment sempre n'hi ha. Ara bé, n'hi ha
infinitament molts més per quedar-me aquí. I és el que estic
intentant.
Potser
ja ho saps perquè t'ho he explicat. O potser encara no t'ho he
explicat. La qüestió és que tinc plans. Però encara no son del tot
segurs. Per tant prefereixo no avançar res.
Aquest
últim més han de passar moltes coses. En pocs dies s'ha de decidir
el meu futur a un temps vista. He de fer un pas més. He d'escriure
una nova pàgina.
Aquest serà el penúltim post d'aquest blog. Ara, no crec pas que
deixi d'escriure. Això s'acaba. S'acaba una etapa. Tant bon punt
sàpiga quelcom del meu futur, t'ho faré saber.
A
tots els que heu marxat i em compartit algun moment, cuideu-vos molt i molta sort en futurs projectes i aventures.
P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=dsz-EeNZBkI