"Speciaal"

Lo d'aquesta tarda bé és mereix que t'ho expliqui!

..." Si tio, hi ha un lloc a Nijmegen que foten les millors patates fregides de la història de la humanitat sencera"... fa molts dies em va dir algú.

Bé, nose si t'ho havia dit però, des de menuuuuuut que el meu menjar preferit són les patates fregides. Cutre? Noooooooo vale! cutre tuuuuuu! Va va va fesme un plat de patates fregides! Va va va va segur que és el típic! insipides i tal qual!
Potser pk és tant fàcil de fer i tant senzill la gent no ho considera ni un plat i no s'esforça a convertir-lo en el millor plat!

Amic meu / Amiga meva...en aquest dia de sol intens. El primer dia que he sortit al carrer i he dit: "Ostia, fa calor"...les he trobat. Les millor patates fregides que he tastat mai i crec ho seran durant molt de temps fins i tot putser per sempre.

Avuí he sortit abans del lab i amb el bon dia que fotia no em podia quedar a casa. Després de 2 negatives de 2 mals companys diferents que no han rebutjat el meu oferiment sense ser concients de A QUE ESTAVEN DIENT QUE NO i després de preguntar-li a un dels holandesos més asocials del pis si em podia indicar on era aquest lloc llegendari, he fet via jo sol a buscar la bici, cosa que no m'ha suposat cap inconvenient,  m'agrada fer coses sol, m'encanta!

Cap problema per trobar el lloc.

Només entrar, zas! 3 cuadres penjats a la paret. Semblaven documents oficials. Si ja saps com es un document ofical, quan el veus dius, ostia document oficial. Amb 24 segells diferents, firmes, rellleus brillants... Les millors patates fregides de 2011. Foto de l'amo del minilocal donant-li la mà a un dels integrants del més prestigiós jurat expert en patates fregides del món ( No és conya ).
El segon indici de que allò prometia és que hagut de fer cua.
A l'interior, un mostrador i 2 persones atenent. Un home, crec que era l'amo amb cara de " faig les millors patates fregides del món, no tinc pressa per servir-les" i la seva dona. Crec que és la que realment ha portat el negoci on és ara. Super enfeinada, no parava.
Cuan fas cua i esperes, busques algo amb que distreuret. Jo ho miro tot. Ho analitzo tot. Em fixo en les tonteries més inverosímils. Avuí m'he aturat a la dona que omplia els paquets de patates. Sublim.
Omplia cada paquet com si fos l'ultim de la seva vida. L'omplia com si fos per ella. Anava posant palades de patates  fins que de tantes que ni havia ceien pels costats. Fet això agafava palades més petites i anava colocant patates als forats vacants. Brutal.

De cop sento algú que em parla amb holandes. " Hola, que posarem?" (suposo que m'ha preguntat això, dic jo....). No tenia ni puta idea de com ho havia de demanar i ames hi havia diferents tipus de patates. Però cap problema. T'he dit que ho miro tot cuan faig cua. He vist un noi que s'estava foten el que jo volia. Un plat de patates fregides però no patates normals. Eren gruixudes com 2 dits de la meva ma cada patata. Amb 2 salses diferents i trossets de ceba per sobre....diooooosss....s'em fa la boca aigua de recordar-ho.
Vull el que s'està endrapant aquell ganàpia d'alla. Crec que ha detectat al segon 3 que era estranger. Però crec que li he caigut en gràcia. Vols ceva m'ha dit? ha canviat a l'anglès. "Sure!" he dit.

50 segons més tard i després de veure com omplia la meva ració de patates com si fos l'ultima cosa que li dona al seu fill per menjar abans de morir, m'ha fet entrega del tant anhelat plat.
De sobte, li he preguntat pel nom de les patates, ja que mínim un cop a la setmana caurà un plat. Amb accent holandès, ha sonat un "Speciaal", es diuen "Speciaal".

2 euros i 50 cèntims és el preu de l'extasi absolut! Ni Macdonals (ho sento Rul) ni Burger King (ho sento Rul) Ni patates braves ni polles.

Just sortin del local, m'he dit. Ara només et falta trobar un lloc especial. Algo així no es pot menjar a qualsevol  lloc. Podria nar al parc que hi ha al costat del riu, amb la tarda que fa serà genial...ostia un banc! pum! 3 segons després, estaba assegut al primer banc que he trobat al costat de la botiga on he comprat les patates. Que collons joderrrrr que boneeeeeeessssssssss!!!!!!!!!!!!!

Patates fregides, ultra ben fetes. Cruixents, al punt de sal amb Mayonesa i KETCHUP DE CURRY amb trocets de ceba.

El pròxim dia, intentaré arribar fins aquí abans de menjarmeles.

Diumenge

El diumenge és diumenge a tot arreu. 

A Catalunya estimo els diumenges. Diumenge per mi significa poder dormir una miqueta més del conte. Llevar-me, comprar el diari i esmorzar m'entres el llegeixo gaudint del sol que sempre fa. Els diumenges son pau itranquil·litat. Penses en la en el que ha vingut i en el que vindrà. T'adorms m'entres veus una peli després de dinar. El diumenge és una sensació. L'adoro.
Aquí, malgrat no faig el que faig a Catalunya, avui he tingut la mateixa sensació dels diumenges. Pau i trasquilat. Pensant en el que ha vingut i en el que vindrà. Si surts amb la bici el diumenge és genial. No hi ha ningú al carrer. És tot per tu.


Quan marxes fora, almenys jo, les sensacions que tens son estranyes. Et sents desprotegit. Ets en un lloc nou on no està acostumat a res. No ets a casa teva. La gent és diferent. Parlen diferent. Es comporten diferent. Et miren diferent. En el meu cas sempre que havia anat de viatge l'havia tingut aquest sensació. No acabes de sentir-teagust del tot enlloc on vas, amb això no vull dir que no disfrutis del viatge, simplement parlo de sensacions. Això pel que es veu dura un temps. 
Fa molts dies que hi penso. Aquesta sensació de desprotecció, de no ser a casa, va desaparèixer fa molts dies. La gent ja no et sembla tant estranya. Son persones igual que tu i fins i tot et comences a interessar per la forma en que tenen de veure i entendre les coses. El menjar ja no és estrany i fins i tot t'agraden les coses noves que menges. Els carrers ja no et semblen tots iguals i ja no tens la sensació que et perdràs si tires per un altre carrer que no sigui el de sempre.


Se que no estic a casa, i que enlloc del món m'hi trobaré com a casa. Però a casa hi he estat durant 24 anys. Masses. I ja tindré temps d'estar a casa. Em dol molt pensar i dir això però, ara miro cap a casa, cap a Barcelona, i no hi veig futur per mi a curt o mig plaç. Una cosa que quedi clara. Jo, vull viure a Catalunya. Però ara no és el moment. Els temps que corren ara no son gens bons. Tothom ho sap. Posar-me a treballar? encara no. No ho vull i segurament tampoc podria. Vull seguir estudiant. Vull seguir formant-me per d'aqui uns anys quan torni, poder contribuir amb tot el que he après i tot la meva experiència a que el meu país que és Catalunya tirí endavant.
La idea de buscar-me la vida a fora és molt temptadora. M'atrau moltíssim. Sigui aquí o a un altre lloc és igual. Les coses que pots arribar a descobrir són infinites. La gent, les cultures, el menjar, els idiomes. I el que pots arribar a aprendre tant en l'aspecte purament professional com en el personal és un tresor d'un valor incalculable.


Cada dia estic més convençut que el dia 1 de febrer va començar, per mi, una aventura amb totes les lletres de la paraula. Abans de marxar, tenia por. Tots els canvis, totes les decisions on has triar, on has de deixar coses que no vols deixar, persones, amics, família, no son fàcils, gens. No sabia que em trobaria. Però sabia que ho havia de fer. Qui no s'arrisca no pisca diuen. "El destí és l'amo dels que no volen obrir el seu propi camí" canten alguns. Aspiro a un munt de coses, no solsament a passar 6 mesos fora de casa. Això és només el principi d'algo molt important. Crec que aquest és el millor lloc on puc estar ara. És la millor opció. Nose si realment és el meu lloc, crec que es tarda molt a saber quin és el teu lloc, és molt difícil trobar el teu lloc. És molt difícil que absolutament TOT a la teva vida encaixi i rutlli a la perfecció. No és impossible evidentment. Crec que tots aspirem a aconseguir-ho algun dia. Però per aconseguir-ho no has de parar de buscar i buscar i provar i descobrir i fotre't osties i tornar-te a aixecar. Qui digui que és fàcil trobar el segur lloc a la vida menteix.


Tinc la sensació que això només acaba de començar i que no durarà només 6 mesos. Però bé, només és una sensació, amb el temps les coses poden canviar moltíssim. I és diumenge. Els diumenges tens temps de pensar en el que ha vingut i en el que vindrà. Potser només són tonteries de diumenge. Ara, les tonteries que pensava els diumenges de fa un any sobre el que podria venir no s'acosten gaire al que ha vingut. 
El que ha vingut és molt millor del que vaig somiar un diumenge fa un any m'entres prenia un cafè i el sol a la terrassa de casa.


M'agradaria compartir la meva tarda de diumenge amb tu. M'acompanyes a fer una volta per Nijmegen amb bicicleta? Vaaaaaaaa!! come on!! don't be lazy!!! Just doooo ittttttt! que no hauràs de pedalar! et porto jo!

P.D: Grabar i portar la bici al mateix temps és complicat així que disculpa les turbulències i demes imprevistos!

Me'n alegro!

Sortint de la facultat bora les 6 de la tarda, he respirat profundament. Baixant les escales. He mirat el cel que encara era blau, cosa estranya per aquí en les últimes dues setmanes. Feia una tarda especial. En aquell moment poca gent voltava pel carrer.

De cop, mentre caminava cap a la residència he trobat a faltar l'olor que fa l'ambient dels llocs on visc, la muntanya per on vaig a córrer, la platja, l'airet que es respira a la terrassa de casa a la nit.

Sense saber molt bé el perquè, la meva ment ha fet click i ha passat a considerar la idea de que porto un mes aquí. He fet memòria fins avuí i just m'he aturat a la reunió que just feia 20 minuts havia tingut amb el meu professor, en Jasmin. 5 segons després...He somrigut.

...2 setmanes abans

- “Finally, you got it!. I'm glad!” Li diu en Jasmin al Jos. En Jos és un altre dels estudiants que fan recerca pel Jasmin. És bon noi, no parla gaire però treballa molt.

Bé, jo hauria de continuar amb lo meu. Quín puto desastre. La veritat estic algo decepcionat perquè tot el que em intentat fins ara no ha sortit.

“I'm glad”...que collons vol ir “I'm glad”? Segurament serà bò ja que les reaccions li han anat bé. I ho ha dit somrient i content, cosa estranya. No és gaire de la broma en Jasmin. Però vull saber que vol dir en concret...Quan tingui una estona lliure ho miro al traductor.

...I'm glad! (enter) … M'en alegro! Ostia. En Jasmin és un tio que està sempre per la feina. Ell no ha vingut allà a fer amics. Son poques les vegades que deixa la Química aparcada i parla de qualsevol altra cosa i fins i tot sembla bon tio. Amb això no vull dir que sigui un mal tio però ell és el meu supervisor. És amb el qui he de passar contes. Espera resultats. No es el meu col·lega. El meu amic. El payo amb el qui puc anar a fer un birra per entendre'ns. I li ha dit “I'm glad!” i li ha somrigut. Deu estar ben content amb els resultats.

En canvi jo...val que amb l'anglès avegades és complicat i no puc discutir tant com voldria les coses que podriem intentar o canviar per fer funcionar el meu projecte...val que les reaccions no han anat bé...val que només porto 2 setmanes...però no soc ruc. Se que soc capaç de fer-ho. Se que puc obtenir resultats. Ho he intentat i ho seguiré fent, provaré totes les coses que hagi de provar. Jo vull un “I'm glad!”-

Bé, amb aquestes linies t'he intentat resumir els meus pensaments fa 2 setmanes. És un breu tall del que passava pel meu cap durant un mig dia al laboratori. Paraula per paraula.

...Avuí bora les 5 i mitja de la tarda durant la reunió que tinc amb el Jasmin al seu despatx cada divendres a la tarda per analitzar la feina feta durant la setmana, veure els resultats i planificar la setmana següent...

-...” All this results looks nice. I'm glad.” Eeep. Que? Que has dit? I'm glad?? osties...mmmm....merda. Si merda. Hola? Pk no estic saltant d'alegria? Perquè la meva ment no és un castell de focs artificials?? Tioooo. I'm glad!! no entenc res...I'm glad... i em quedo igual... -

-Des de que he sortit del despatx del Jasmin que no paro de pensar-hi. Perquè collons no he entrat en èxtasi que m'ho ha dit?. Llavors he començat a pensar en tot el que he fet aquestes setmanes. En totes les hores que m'he passat al laboratori. En els dies que sense voler-ho m'ha tocat apagar les llums del laboratori. Ens els RMN's dels meus productes finals. L'èxtasi és quan després de columnar i recristal·litzar et surt un espectre impol·lut!!!

Se que m'ho he currat un munt, se que ja tinc 4 productes finals. Tinc resultats. Les coses funcionen. I'm glad? Ok, gràcies. Te l'agraeixo un munt. Però se que no és a lo que realment aspirava. No es el que desitjava realment. A sentir-te'l dir. No és el meu objectiu aquí. El meu objectiu és aprendre i creixer dins del laboratori. Espavilar-me i obtenir resultats. I ho estic fent. Però per mi, per la meva pròpia satisfacció i pel benefici que em pugui reportar.... Ostia no fa fred. Iepp que han marxat els núvols. El cel és blau. Holanda no fa pas la mateixa olor que Catalunya...Quin dia és avuí? 3 de març....uhhmm...un més. Psee...prou bé no?¿...uhhmmm...”..I'm glad!”...( somrisc).-

Resultats. És una de les coses que he après aquestes setmanes. Quan fas recerca, el més important, l'únic amb que es fixa la gent, l'únic que et dona punts, el que fa que tot lo demés vagi bé son els resultats. Al menys al lloc on estic jo. Per molt que em dolgui és així. És un món molt competitiu. S'entén per resultats, BONS RESULTATS. Ja que els mals resultats no es consideren resultats. És trist però és així. O jugues amb aquestes regles o ten vas a casa.

Com he intentat explicar, les coses al lab ja funcionen. He entès també que el Jasmin no té perquè ser simpàtic i agradable. I jo tampoc amb ell. Amb tot això no vull dir que ens portem malament ni res. Tenim un relació estrictament professional. No som amics ni tampoc tenir perquè portar-nos com si ho fóssim. Tinc l'estranya punyetera costum d'intentar que la gent que m'envolta estigui còmoda amb mi i que se senti a gust. Intento ser agradable i simpàtic amb tothom. No dic que això sigui bo o dolent. Simplement és com soc jo, per sort o per desgràcia. I no se perquè però espero que la gent es comporti igual amb mi. I molt sovint m'enduc decepcions, però en el fons son estúpides. I el món no funciona així de cap manera. No parlo solament de la feina, parlo de la gent en general. Per tant he arribat a la conclusió des de ja fa un temps que he de prendre'm les coses amb més calma. I sobretot, relativitzar-ho. “Take it easy” que en diuen en anglès.Tenir diferents punts de vista i triar el més adequat. I és el que intento fer.

Fora de la uni les coses simplement flueixen! Les deixo fer. Intento disfrutar del màxims moments possibles sense estressar-me perquè m'agradaria tenir molt més temps per poder-ho fer tot. Les coses venen soles. És una sensació molt sútil i agradable que m'agradaria conservar quan torni.

...Fajitas night, Lasagne dinner, Casino's party, Fruit salad night...són els noms d'alguns dels sopars d'aquesta setmana...gordos. Som tots un gordacos. Amb tot el respecte. Ens cuiden massa bé.

Parit del Nijmegen vs Groningen (Rud Hesp és l'entrendor de porters del Groningen) a l'estadi, genial i atípica la manera que tenen de viure els partit aquesta gent. En un estadi de 12.000 localitats celebren cada, corner, cada falta i cada gol com si els hi anés la vida. Com si fos el gol que al minut 92 els ha donat la copa d'Europa a la mateixa final.

Underground. Boveda? Si? Recordes? Ok dons aquest garito no te res a veure en l'aspecte. Be si és un antro igual. Però la música és diferent que la dels altres llocs. La sensació és semblant a la que tenia allà. L'únic que a vegades hi falteu vosaltres. Hi faltes tu. Soc lluny. Però sovint m'enrecordo de tu. 

Una abraçada. Cuida't

I'm glad!

P.D: “Life in technicolor” de Coldplay