Tot ziens!

Crec que és la primera vegada des de que estic a Holanda que miro el cel i no hi ha absolutament res més que el blau . Ni rastre de cap núvol. Nos se pas a que em recorda...

Aquestes últimes 3 setmanes han sigut d'incertesa absoluta. A part de l'estiu més fred i plujós dels últims 30 anys segons els Holandesos ( es queixen per tot, però crec que aquest cop tenien raó ) i deixant de banda que no sabia que seria de mi i que el Jasmin va marxar 2 setmanes a Eslovènia i vaig estar sol com un mussol barallant-me moltíssim amb unes proves que havia de fer als meus compostos i la cosa no acabava de rutllar...Ha sigut dur.

Ara, ja està. Ni un núvol. Com avui. Durant les 2 últimes setmanes s'han resolt tots els dubtes.

Aquí van.

Fa 3 mesos vaig decidir-me a cursar el Màster aquí així que vaig fer totes les gestions pertinents, omplir tota la documentació i entregar-la. Això va ser la primera setmana de Juny. Havia d'esperar entre 6 i 8 setmanes a saber si seria admès o no.

Apart d'això havia de buscar-me allotjament i entre les varies opcions que em vaig plantejar la que vaig creure que seria millor en aquest moment va ser intentar quedar-me l'habitació on estic ara durant un any més.

M'ha costat Déu i ajuda. He fet viatges a tot arreu. He parlat amb tothom de totes les oficines possibles. He molestat a un munt de gent que deu pensar que soc un pesat...Finalment aquesta setmana ha sortit el resultat de tot.

He estat admès per cursar el Màster en Química Orgànica durant 2 anys i també he allargat el contracte de la meva estimada habitació per un any més!

Ja ho tinc!

Miro enrere i veig la pujada que he fet en aquests 6 mesos i miro on soc ara i, somric!

Científicament Parlant,

Un 9.9. Brutal. Genial. Ni en els meus millors somnis. No m'ho esperava pas. He gaudit com mai. En només 6 mesos les he tastat de tots colors.

He passat per setmanes on tot sortia a la perfecció i tot era felicitat i bon rotllo. He passat per setmanes en que semblava que caminés pel desert. No sortia res. No veia la llum. No sabia per on tirar. Que perdia la confiança. Que el que feia no serviria per a res.

I m'agradaria sobretot ressaltar això. Quan les coses no surten, quan proves i proves i no surt. T'entra com una espècie de mandra que potser et fa fins i tot fer les coses amb desgana i penses que tampoc funcionarà.

Per mi la clau ha estat seguir i seguir i seguir intentant coses diferents fins que surti. Perquè al final sortirà. No perdre mai l'esperança i pensar que la pròxima cosa que facis funcionarà. I buscar aquell detall, aquell matís que potser fa canviar-ho. I el dia que menys t'ho esperes, tot torna a rutllar.

Perquè 9.9 i no un 10? Dons perquè si recordes amb una de les primeres entrades vaig escriure que el Jasmin volia publicar articles amb la meva feina. Bé, la meva feina encara no ha acabat. Em queden uns dies i segurament pel lab mi seguiré passant. De fet el meu projecte no acaba aquí. Amb el màster el meu projecte continua!

Encara em queda feina i estem molt aprop de publicar una article. Em queda poc però encara hi ha feina a fer. Quan hagi acabat de redactar l'article i l'hagin acceptat llavors, serà un 10. I sàpigues que continuaré fins a aconseguir-lo, per un cop a la vida, vull el 10.

Socialment parlant,

La gent. Les persones. Som molt complexos. Conviure es quelcom que sona molt bé però és complicat.

He après que significa conviure. M'he trobat de tot i més.

He après a no ser la persona a la que li prenen el pel. He aprés a ser una mica “puta” en el bon sentit de la paraula, crec que per anar pel món ho has de ser una mica. De fet crec que encara ho he de ser un pel més. Temps al temps.

He conegut molta gent. Maneres de fer. Caràcters, costums, idiomes, menjars, birres, llibres, series, pel·lícules, festes, celebracions, ciutats, pobles, camins, boscos...música!

Personalment parlant.

Crec potser que m'he fet gran. Podria estar hores i hores parlant i filosofant sobre que han significat a nivell personal aquests 6 mesos. Però m'ho guardo per aquelles nits de converses que mai voldríem que acabessin mentre fem les birres que tenim pendents. Perquè n'hi hauran més. Sempre n'hi hauran!

Per últim i abans d'acabar només afegir aquesta foto. Aquesta foto te un significat especial per a mi. Potser només és una foto de grup petit. Hi ha grups de recerca amb 40 i 50 i 60 persones. Nosaltres som 5.

Però té infinites lectures i innumerables paral·lelismes amb la vida i amb mi.

Som un grup petit que just acaba de començar dins d'un món descomunal-ment gran i competitiu. Tots som nous en les nostres respectives posicions, inclòs en Jasmin. Som 5 si...Però tenim unes ganes, una motivació, un esperit que crec que ens fan especials.

Jo he tingut la sort de formar part d'aquest grup i de veure'l néixer! Crec que és una cosa molt poc habitual veure néixer un grup de recerca.

Sentir que ets part activa d'alguna cosa et fa sentir bé. Et motiva.

Som el grup de Química biològica de la Radboud University of Nijmegen!

Al final  m'ha sortit això. Aquest és l'ultim post del blog però, no deixaré d'escriure. Podria dir que és fins i tot és terapèutic per a mi escriure aquí. 

Començo una aventura nova i estic preparant un lloc nou per explicar les meves histories. 

En tindràs noticies segur!

Sus estima i sus anyora moltíssim!! 

P.D.: http://www.youtube.com/watch?v=MHCPfs6EGCA&feature=related