#GràciesPep

Soc culé des que tinc ús de raó.

Gràcies al meu pare, des de petit ja jeia en front la televisió esperant a que el Barça fes un gol per veure sortir a Jordi Culé cantant, ballant i cridant.

Cuan vas marxar del Barça, em vaig posar molt trist. Era petit, no era conscient ni de la mitat de la realitat de les coses del món del futbol però, erets un dels noms que em sabia de memòria. Erets un dels cromos que tenia penjats a la paret de l'habitació. Erets un dels jugadors que més m'agradava. No vaig  entendre perquè algú com tu, tant estimat, havia acabat sortint per la porta del darrere del club de la seva vida.

Els dies passaven i jo et vaig anar seguint les passes. Savia que vas seguir jugant a Itàlia, Qatar i finalment Mèxic. Savia que fins i tot algún desaprensiu t'havia acusat de dopatge. Et seguia seguint.

Arribares al filial del Barça i després, casi de rebot, al primer equip. De sobte, aquell dia es va obrir la capseta de records que tenia de cuan era petit. Estava content de tornar-te a tenir aprop però, si he de ser sincer, el primer equip estava en una situació complicada i no vaig confiar en tu. Ho sento. Vaig creure que no erets la millor opció. Amb el temps però, em vas demostrar que estava equivocat del tot.

Quins 4 anys. Mare meva. Durant aquests 4 anys em gaudit com ningú.

Cuan vaig sentir que segurament marxaves, merda....vull saber perquè. Vull que m'ho expliquis. Vaig veure la teva roda de premsa en directe al laboratori. Sem queien les llàgrimes però, l'únic que vaig pensar és. Gràcies per tot, no podia retreure't res, tenies raó. Al laboratori hi ha bastanta gent que li agrada el futbol i quan em preguntaven pel teu adéu i jo contestava, no entenien perquè estava trist. Inclús gent que és del Barça. Ja en vindrà un altre deien, en Messi encara hi és.

Més que un club. Per mi aquesta frase no és cap eslògan publicitari. El Barça és més que un club i explicar aquest sentiment i tot el que comporta a algú que no el té no és gents fàcil. Un sentiment només l'entens quan el vius, cuan el notes. Tu has aconseguit que aquest sentiment estigui més viu que mai i ferme sentir orgullós de te tenir-lo, ferme sentir especial i únic pel fet de tenir-lo!

Avui marxes. Tornes a marxar. Però aquest cop ha estat diferent. Estic trist pel teu adéu si, però estic molt content de que finalment el Barcelonisme t'hagi agraït com mereixies tot el que has fet pel Barça i per Catalunya. Encara recordo el teu últim partit al camp nou fent adéu amb les mans mentres et substituïen. El camp nou va aplaudir i tu vas marxar cap cot. Aquell dia vaig anar a dormir amb un nus a l'estomac.

Gràcies Pep.

Gràcies per convertir el que de petit creia que seria impossible, al veure'ns caure any rere any a les eliminatòries de la Champions i pensar que allò no ho veuria mai.

Gràcies per poder-te utilitzar d'exemple amb els nens del THAU mentres jugaven a futbol.

Gràcies per ferme gaudir partit a partir i estar orgullós del meu equip.

Gràcies Pep per ser un exemple en tot moment. No tant sols un exemple d'entrenador de futbol, sinó un exemple de persona.

Gràcies per convertir-me addicte a les teves rodes de premsa, escoltant-te atentament i ferme gaudir com ningú de la teva retòrica.

Gràcies Pep per fer-me viure l'essència del futbol. Aquell gol d'Iniesta a Stamford Bridge va fer que en 3 segons passés d'estar completament enfonsat a l'eufòria absoluta. Aquell moment és impagable. Aquella sensació no l'he tornat a tenir mai.

Gràcies pel 2-6.

Gràcies pels 13 o potser, 14 titols.

Gràcies per tot el que has fet per Catalunya.

Et desitjo el millor. Que tinguem sort.

#GràciesPep